Entrevista amb escriptors i il·lustradors hongaresos, catalans, espanyols i llatinoamericans: Roger OLMOS (il·lustrador català)

Si en qualsevol circumstància començo a parlar sobre els llibres infantils il·lustrats de qualitat, immediatament penso en Espanya. Espanya és el país a on un pare, un pedagog, un nen o qualsevol lector de literatura infantil pot trobar una gran varietat de llibres amb conceptes innovadors, cridaners, llibres que son donats a fomentar la imaginació i la creativitat. En aquestes obres es tracten temes significatius com el respecte als altres, l’acceptació de la diferència, el procés de dol, el maltractament als nens, la multiculturalitat, la diversitat lingüística, etc. Hi ha moltes editorials i artistes que no tenien por de trencar amb allò més convencional i que han ajudat a que l’àlbum il·lustrat guanyés terreny i assolís un lloc privilegiat en el món dels llibres infantils. Un d’aquests artistes és Roger OLMOS, un artista català prestigiós i reconegut, guanyador de premis d’il·lustració, nascut a Barcelona el 1975. Des de l’any 2000, quan va il·lustrar L’Oncle llop, escrit per Xosé Ballesteros i publicat per Kalandraka, ha il·lustrat més de 40 llibres. Ha treballat amb escriptors com: Roberto Aliaga, Rafael Calatayud Cano, Lewis York, José Luis Campanari, Salman Rushdie, Pablo Albo, Josep Lluch, José Campanari, Pep Bruno, David Aceituno, Paco Liván etc. El seu art es caracteritza per la seva professionalitat, creativitat, humor, colors vius, moviment, la alegria de crear, el respecte i l’afecte pels infants.

Quan eres un nen, que volies ser de gran?

Quan era nen volia ser el que volien ser tots els nens, bomber. Però després hi vaig rumiar i com jo era una mica bèstia, vaig decantar-me més per ser especialista al cinema. Em llençava per barrancs, em queia des d’una escala (escala inclosa), saltava des de llocs alts i coses així.

Com vas arribar a ser il·lustrador?

Dibuixava sempre de petit, a diferència d’altres, jo no vaig parar, fins i tot quan vaig tenir les meves primeres feines (diferents a la il·lustració) seguia fent dibuixos. Al veure que era de les poques coses que se’m donaven bé, vaig dirigir els meus estudis a les arts plàstiques a l’escola Llotja Avinyó de Barcelona. Vaig tenir la sort de ser seleccionat a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, hi varem anar uns quants i allà hi vaig conèixer la meva primera editorial, Kalandraka va apostar per mi i poc a poc vaig anar publicant cada cop més.

De petit quins eren els teus llibres infantils favorits? T’agradava llegir?

De petit vaig tenir la gran sort de poder accedir a llibres d’il·lustradors que no eren gens infantils, els treballs de Froud, de Brad Holland, l’il·lustrador francès Caza. Eren dibuixos sinistres i inquietants per a mi. Jo tindria 4, 5, 6 anys, però em van marcar per sempre i van fer evolucionar el meu imaginari de forma diferent als libres de Teo o als de Mickey Mouse.
En quant a llegir, he d’agrair als arcaics plans d’estudi d’aquell temps, a on obligaven als infants a llegir clàssics soporífers dels més aborrits per a la nostra edat, amb el conseqüent examen amb preguntes tan absurdes com : -De quin color era la casaca que tal personatge portava a la pensió?- feien que sempre suspengués i que el professor ens humiliés a la pissarra davant dels altres per les nostres males notes. Conseqüència? Odiava llegir. No vaig començar a trobar el gust a la lectura fins que vaig ser força més gran. Tant de bo m’haguessin fet llegir La Història Interminable, o el Hobbit, o lectures més imaginatives i emocionants quant tenia 12, 13, 14 anys, en lloc de llibres com l’arbre de la ciència, o llibres de romanços de la postguerra… per a fer-nos fer després exàmens avorrits que no servien per a res.

Quins tipus de llibres t’agraden més il·lustrar? Que no t’agradaria dibuixar?

Va a èpoques, ho accepto tot, dins la meva ètica, es clar. Mai il·lustraré un circ amb animals ni coses així. Hi ha èpoques que em ve de gust ser fosc, altres amb molt d’humor, va a ratxes.
No il·lustro res que atempti o a on es representi violència gratuïta contra els animals sense que sigui considerat como quelcom negatiu. Bàsicament. I com Vegà que soc, alguna història a on es digui que per a créixer molt i ser molt fort cal atipar-se d’hamburgueses, bons bistecs i molta llet.

Un dels meus llibres favorits il·lustrats per tu és Un llibre ple de Llops. És un llibre preciós. Què pots explicar-nos sobre aquest treball?

Doncs que vaig tenir llibertat absoluta per a representar aquest univers. Un il·lustrador sempre comença amb tot la informació que ens dona la història, tot el que l’autor o autora ens explica o descriu, la nostra feina és integrar-ho, enriquint així tot l’univers visual que aportarem al llibre. Roberto (Roberto Aliaga, l’escriptor del llibre) explica que els llops esperen, a ser cridats a les seves històries. Però no ens diu a on està, si en un bosc o un soterrani o una ciutat. Això em va donar ales per a crear aquest limbe multicolor i multiplataforma a on tot està absolutament relacionat amb els llops. Que per cert, hi ha ben poca gent que se n’adona, vaig aprofitar el fet de que la primera i darrera pàgina es repeteixen per a fer un joc de les set diferències. Les vas trobar?

Un conte ple de llops, escrit per Roberto Aliaga, publicat per OQOEditora.

¿Quines tècniques fas servir per a dibuixar i quins son els teus colors favorits?

Treballo bàsicament en oli, i després retoco digitalment, però només a nivell de contrastos, color i lluminositat, i retoco petits detalls que amb el pinzell seria complicat per la seva mida. M’agrada que la imatge final sigui el més pictòrica possible, que no es noti que ha passat per l’ordinador.

Com va començar la cooperació amb Roberto Aliaga? En aquest moment teniu algun un projecte junts?

Va ser la ja desapareguda Terrabastall, que em va proposar il·lustrar el llibre de El príncep dels embolics. Jo no coneixia en Roberto, però quan vaig llegir el conte, i en el moment en que estava de moda el mobbing immobiliari em va encantar, de seguida vaig visualitzar als personatges, i a més acabava malament! Terrabastall va tancar amb el llibre ja acabat, ens el varem quedar i varem decidir presentar-lo al Lazarillo, va guanyar i d’allà va néixer l’amistat entre tots dos.
Avui en dia no hi ha res previst de fer amb ell, però tot arribarà.

Com comences a il·lustrar un llibre infantil? Tens camins recorreguts o per a cada llibre comences de forma diferent?

Llegeixo la història, m’hi submergeixo, me’n vaig a la cafeteria amb llibreta i bolígraf i començo a dissenyar els personatges, després els entorns, i penso en com puc introduir petites històries paral·leles dins la mateixa història. Si tinc temps faig un Storyboard per a organitzar-me les composicions i el dinamisme visual de la història, pensa que no és una pel·lícula, ensenyem una història amb 15 o 20 fotos (il·lustracions) han d’estar molt ben escollides. Y d’aquí, començo amb el primer original, fins al darrer, sempre en ordre. La coberta m’agrada deixar-la per al final, encara que moltes editorials te la demanen la primera per a la promoció. Jo crec que és una equivocació, has d’interioritzar-ho tot abans de posar-li cara al assumpte. El temps és el nostre pitjor enemic, sempre en falta. Així que cal trobar un equilibri entre la tècnica que farem servir, els detalls i la composició de la imatge.

Quin va ser per a tu el projecte més divertit fins ara i per què?

Divertit?.. potser una sèrie de personatges que vaig dissenyar per a un programa de la Sexta per a El Terrat, es deia Fenómenos, i eren tota una sèrie de personatges de contes clàssics però en un sentit molt macabre, el petit príncep s’empassava un ratolí, el flautista d’Hamelin dirigia als nens cap a un precipici, coses així. Veure-ho animat era excel·lent.

Història d’un nen bo/història d’un nen dolent de Mark Twain, publica Logos (Italia)


Per a tu, quines característiques te un llibre infantil de qualitat?

A més d’una bona qualitat d’impressió i materials, una cuidada maquetació i una història original i interessant, que es noti que l’il·lustrador s’ho ha passat bé fent-lo, que no ens ho donin tot mastegat, que ens faci pensar i que ens puguem creure els seus personatges. I si arriba a tocar-nos aquell punt del cervell que faci que a la llibreria escollim aquest llibre i no l’altre, doncs PLAS! aconseguit. Aquestes qualitats les considero bones per a mi, per que de gustos n’hi ha de tots colors…

T’agradaria treballar amb escriptors hongaresos? Et poc recoamar alguns a qui els encantaria treballar amb tu.

Doncs si, tot el que sigui travessar fronteres, endavant, encara que a aquestes alçades i pel ritme de vida i de feina que porto, amb qui tracto és ja directament amb les editorials i no amb els autors, si és amb l’autor el llibre ha de tenir ja un pare o una mare que l’adopti.

Quins plans tens? En que treballes ara?

Huy, Overbooking! Estic donant classes a l’escola d’il·lustració que dirigeix Ignasi Blanch a la Francesca Bonnemaison a Barcelona. Tinc un projecte amb Baula, alhora que un altre amb Edebé i al gener començo amb la Mondadori un altre àlbum de la categoria de “Petons que van ser i no van ser” que vaig publicar junt amb David Aceituno. Aquest cop el guió el posa Lewis York, amb el que ja vaig treballar en el mateix segell sobre un àlbum sobre el dia que l’home va arribar a la lluna. Hi ha feina….

Moltes gràcies, Roger 🙂 i sííí, he trobar les diferències del llibre Un conte ple de llops. Vosaltres amics lectors, les heu trobat?

La meva presentació del llibre El príncep dels embolics en hongarès aquí

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: